M’agradaria compartir
amb vosaltres aquest cas, ja que al llarg del pràcticum de la Llicenciatura de
Psicopedagogia he pogut comprovar que la realitat educativa i les tasques dels
professionals educatius no segueixen el que s’acostuma a dir a la teoria.
La M és una nena
amb moltes dificultats d’aprenentatge que venen causats d’un meningocele occipital,
que és una malformació congènita que en el seu curs natural provoca la mort a
causa de la infecció del sistema nerviós central i si es operat causa cert grau
d’incapacitat motora i sensitiva. La M va ser operada només néixer i a causa d’això
el seu desenvolupament es va veure afectat.
Físicament la M és
una nena com qualsevol altra, simpàtica, agradable i carinyosa, a més, li
agrada molt parlar i sap molt vocabulari. A l’hora de parlar amb ella es veu
que li costa mantenir una conversació, només parla d’ella, i a nivell motor també té dificultats, es
cansa amb facilitat, no té molta coordinació...
Des de que va
deixar el CDIAP assisteix al centre psicopedagògic al qual realitzo les
pràctiques, per tant, la meva tutora coneix tot el seu desenvolupament. Allà,
la psicòloga educativa realitzava reeducacions de lectoescriptura entre d’altres.
Però a finals de primària es va veure que començava a tenir problemes de
conducta.
A l’escola el
professorat no sabia com tractar-la ni què fer quan es negava a realitzar
certes activitats i es posava a cridar o a plorar i a discutir-se amb els
companys/es de classe.
La meva tutora
intentava treballar conjuntament amb els professors de l’escola i entre tots
seguien una línia d’actuació davant l’actitud de la M. També donava suport l’E.A.P.
Quan l’any passat
va començar E.S.O. la mare es va sorprendre que tardessin tant en demanar-li
una entrevista per a parlar de la seva filla, ja que el canvi de centre
representava un gran pas per a la nena.
Des de l’E.A.P. se
li va dir a la mare que no feia falta que la M assistís a la USEE (unitat de
suport a l’educació especial). En aquestes unitats de recursos s’acostuma a
realitzar material específic i adaptats que facilitin la participació de l’alumnat
amb necessitats educatives especials en el grup classe a l’aula ordinària o en
grup reduït.
Per tant, això
significava que la M estava capacitada per seguir el ritme de l’aula ordinària
només amb l’ajuda de la figura de vetllador escolar en algunes hores lectives.
Durant aquest
primer curs, el comportament de M va anar empitjorant, no era capaç de seguir
les classes, a l’aula molestava als companys i viceversa, i a més, li costava
relacionar-se amb els iguals i establir una relació d’amistat.
Davant aquesta
situació, la mare va demanar ajuda a la psicòloga educativa que sempre l’havia
tractat, ja que des del centre educatiu no presentaven cap recurs per a
afrontar aquesta situació.
Des del centre
psicopedagògic es va intentar treballar en xarxa amb l’E.A.P. i el centre
educatiu, però quan es van adonar ja gairebé estaven a finals de curs.
Aquest nou any, la
M està cursant segon i la seva actitud a classe no ha canviat. La mare continua
més preocupada i des del centre poc es fa.
Quan la meva tutora
va demanar realitzar una entrevista amb la orientadora del centre per tal de
parlar sobre la situació de M al centre seriosament i poder treballar
conjuntament, la realitat és que l’orientadora havia canviat, i només feia un mes
que es trobava al centre, així que poc coneixia a la nena. Però va dir que
clarament la M havia d’anar a la USEE, que està clar que no pot seguir el ritme
de l’aula ordinària i que a nivell de continguts necessita una gran adaptació.
Per tant, com a
futura professional en psicopedagogia em pregunto: Com pot ser que l’E.A.P i l’orientadora
del centre escolar no es posin d’acord en prendre decisions sobre el procés d’ensenyament-
aprenentatge de la M? On és el treball de coordinació i col·laboració que tant
es parla en la teoria?
Cal esmentar que en
cap moment s’han intentat posar en contacte amb la meva tutora, una
professional de l’educació que fa 7 anys que treballa amb la nena i coneix el
desenvolupament de la M perfectament.
A més, la
orientadora del centre es va queixar a la mare de que li demanés a la psicòloga
educativa una reunió amb ella, ja que no hi veia la necessitat, que amb qui
havia d’estar en contacte ella com a professional educativa era amb la família.
Des de la meva
posició d’estudiant m’indigna aquesta situació, ja que la gran perjudicada és
la M i la seva família, que en tot moment s’ha preocupat per la nena i ha
lluitat per millorar la seva realitat.
Aquest cas em fa
plantejar la diferència que hi ha entre la realitat educativa del moment i allò
que he estat estudiant fins ara.
