Una realitat educativa

M’agradaria compartir amb vosaltres aquest cas, ja que al llarg del pràcticum de la Llicenciatura de Psicopedagogia he pogut comprovar que la realitat educativa i les tasques dels professionals educatius no segueixen el que s’acostuma a dir a la teoria.

La M és una nena amb moltes dificultats d’aprenentatge que venen causats d’un meningocele occipital, que és una malformació congènita que en el seu curs natural provoca la mort a causa de la infecció del sistema nerviós central i si es operat causa cert grau d’incapacitat motora i sensitiva. La M va ser operada només néixer i a causa d’això el seu desenvolupament es va veure afectat.

Físicament la M és una nena com qualsevol altra, simpàtica, agradable i carinyosa, a més, li agrada molt parlar i sap molt vocabulari. A l’hora de parlar amb ella es veu que li costa mantenir una conversació, només parla d’ella,  i a nivell motor també té dificultats, es cansa amb facilitat, no té molta coordinació...

Des de que va deixar el CDIAP assisteix al centre psicopedagògic al qual realitzo les pràctiques, per tant, la meva tutora coneix tot el seu desenvolupament. Allà, la psicòloga educativa realitzava reeducacions de lectoescriptura entre d’altres. Però a finals de primària es va veure que començava a tenir problemes de conducta.

A l’escola el professorat no sabia com tractar-la ni què fer quan es negava a realitzar certes activitats i es posava a cridar o a plorar i a discutir-se amb els companys/es de classe.

La meva tutora intentava treballar conjuntament amb els professors de l’escola i entre tots seguien una línia d’actuació davant l’actitud de la M. També donava suport l’E.A.P.

Quan l’any passat va començar E.S.O. la mare es va sorprendre que tardessin tant en demanar-li una entrevista per a parlar de la seva filla, ja que el canvi de centre representava un gran pas per a la nena.

Des de l’E.A.P. se li va dir a la mare que no feia falta que la M assistís a la USEE (unitat de suport a l’educació especial). En aquestes unitats de recursos s’acostuma a realitzar material específic i adaptats que facilitin la participació de l’alumnat amb necessitats educatives especials en el grup classe a l’aula ordinària o en grup reduït.

Per tant, això significava que la M estava capacitada per seguir el ritme de l’aula ordinària només amb l’ajuda de la figura de vetllador escolar en algunes hores lectives.

Durant aquest primer curs, el comportament de M va anar empitjorant, no era capaç de seguir les classes, a l’aula molestava als companys i viceversa, i a més, li costava relacionar-se amb els iguals i establir una relació d’amistat.

Davant aquesta situació, la mare va demanar ajuda a la psicòloga educativa que sempre l’havia tractat, ja que des del centre educatiu no presentaven cap recurs per a afrontar aquesta situació.

Des del centre psicopedagògic es va intentar treballar en xarxa amb l’E.A.P. i el centre educatiu, però quan es van adonar ja gairebé estaven a finals de curs.

Aquest nou any, la M està cursant segon i la seva actitud a classe no ha canviat. La mare continua més preocupada i des del centre poc es fa.

Quan la meva tutora va demanar realitzar una entrevista amb la orientadora del centre per tal de parlar sobre la situació de M al centre seriosament i poder treballar conjuntament, la realitat és que l’orientadora havia canviat, i només feia un mes que es trobava al centre, així que poc coneixia a la nena. Però va dir que clarament la M havia d’anar a la USEE, que està clar que no pot seguir el ritme de l’aula ordinària i que a nivell de continguts necessita una gran adaptació.

Per tant, com a futura professional en psicopedagogia em pregunto: Com pot ser que l’E.A.P i l’orientadora del centre escolar no es posin d’acord en prendre decisions sobre el procés d’ensenyament- aprenentatge de la M? On és el treball de coordinació i col·laboració que tant es parla en la teoria?

Cal esmentar que en cap moment s’han intentat posar en contacte amb la meva tutora, una professional de l’educació que fa 7 anys que treballa amb la nena i coneix el desenvolupament de la M perfectament.

A més, la orientadora del centre es va queixar a la mare de que li demanés a la psicòloga educativa una reunió amb ella, ja que no hi veia la necessitat, que amb qui havia d’estar en contacte ella com a professional educativa era amb la família.

Des de la meva posició d’estudiant m’indigna aquesta situació, ja que la gran perjudicada és la M i la seva família, que en tot moment s’ha preocupat per la nena i ha lluitat per millorar la seva  realitat.

Aquest cas em fa plantejar la diferència que hi ha entre la realitat educativa del moment i allò que he estat estudiant fins ara.